La transcendència contractual del canvi de circumstàncies al dret espanyol

 

Resum

El rebus sic stantibus és el principi jurídic general que estableix que les circumstàncies en les quals s’adquireix una obligació, i que són determinants per a les expectatives sobre el desenvolupament futur del seu compliment, han de romandre inalterades perquè continuï essent exigible. Així, rebus sic stantibus significa “estant així les coses” en llatí.

Concretat principalment al dret d’obligacions i contractes, és la norma en virtut de la qual un canvi significatiu i imprevisible de les circumstàncies existents al moment de firmar un contracte, que genera o bé una disminució radical del benefici que una de les dues parts n’obté, o bé una desaparició del sentit que el contracte tenia en origen, pot determinar el dret de la part perjudicada de sol·licitar una modificació del contracte al seu favor o d’extingir-lo sense satisfer una indemnització de danys i perjudicis a l’altra part.

Al dret espanyol, a diferència de l’ordenament internacional i del dret comparat, la norma no està regulada expressament al Codi Civil, de tal manera que, per determinar-ne el contingut, cal estar a la jurisprudència dels tribunals. Aquesta n’ha afirmat els següents elements bàsics:

1) Esdeveniment, amb posterioritat a la firma del contracte, de circumstàncies imprevisibles al moment de contractar i alienes a la voluntat de les parts;

2) A conseqüència de l’esdeveniment d’aquestes noves circumstàncies, si bé el pot seguir complint, una de les parts veu disminuït de manera significativa el guany net que obté del contracte o bé el contracte perd tot el sentit que tenia originalment per a ella.

La jurisprudència ha sostingut però amb caràcter general que la norma rebus sic stantibus és només aplicable en supòsits molt extraordinaris, si bé va atenuar aquesta restrictivitat en un període curt en què va considerar-lo concurrent en contractes alterats per la crisi econòmica de l’any 2008.

Per a la seva aplicació en el marc de l’aturada econòmica generada pel COVID-19, caldrà acreditar el compliment estricte dels requisits en el cas concret, sense que sigui possible una al·lusió genèrica a la situació de crisi general, i observar si els tribunals són més propensos a emprar-lo, com ho van ser esporàdicament en el marc de la crisi econòmica. Finalment, cal notar que existeixen altres normes que poden ser d’aplicació en lloc del rebus per solucionar les vicissituds contractuals sorgides d’aquesta aturada (impossibilitat sobrevinguda, força major), i és recomanable considerar l’alternativa pragmàtica de la negociació de bona fe entre les parts.

1. Introducció

El Dret espanyol regula expressament el supòsit de l’esdeveniment de circumstàncies alienes i imprevisibles que fan impossible que el deutor d’una obligació la pugui complir, tot determinant que queda alliberat de responsabilitat (així, regula als articles 1.182 i següents del Codi Civil les conseqüències de la impossibilitat sobrevinguda i de la pèrdua de la cosa, i a l’article 1.105 les de la força major, als quals ens remetem).

No obstant, es planteja què succeeix quan, a conseqüència de circumstàncies igualment alienes i imprevistes, l’obligació del deutor no esdevé físicament o jurídicament impossible, sinó simplement excessivament onerosa o mancada del sentit econòmic que tenia al moment d’assumir-se.

Això és el que es regula mitjançant la norma rebus sic stantibus, en virtut de la qual un canvi radical de les circumstàncies concurrents a la signatura del contracte, que té com a conseqüència una onerositat imprevista per a una de les parts o que determina una manca de sentit econòmic del contracte, habilitarà un alliberament parcial (modificació del contracte) o definitiu (extinció) de l’obligació afectada pel canvi de circumstàncies.

En aquest article plantegem breument el fonament i naturalesa de la figura, quins en són els referents regulatoris en dret comparat i com es configura en dret espanyol, per finalment fer una reflexió quant a la seva possible aplicació futura als canvis de circumstàncies contractuals generats per la pandèmia del COVID-19 i al dret concursal.

2. Fonament i naturalesa

El fonament d’aquest mecanisme el trobem en el principi de commutativitat dels contractes, en virtut del qual als contractes onerosos hi ha una equivalència genèrica o ideal entre prestació i contraprestació; en l’imperatiu de causalitat en els contractes, en virtut del qual allò que les parts esperen obtenir del contracte és rellevant fins al punt d’esdevenir-ne un element essencial; en l’essencialitat del consentiment per a la perfecció del contracte, entenent que les circumstàncies esperables de l’execució contractual són inherents al consentiment prestat; en la necessitat de seguretat jurídica; en el principi de bona fe i finalment, també, per què no admetre-ho, en la simple i genèrica equitat.

Quant a la seva naturalesa, és normativa malgrat la seva usual denominació de “clàusula tàcita” denotativa d’un origen contractual. Aquesta normativitat es desprèn de la indiferència de la seva previsió per les parts: opera amb independència que el contracte la contempli, com ho fan la resta de regulacions del règim contractual. En aquest sentit, doncs, el rebus sic stantibus és tan clàusula tàcita com ho és la previsió de resolució en cas d’incompliment o com ho és la necessitat de compliment de les obligacions de bona fe. Consegüentment, el rebus sic stantibus, amb l’abast i l’acolliment limitats que seguidament detallarem, i amb independència del seu caràcter dispositiu o imperatiu, és una norma més integrant del règim d’obligacions i contractes, que conviu amb la resta de regulacions en la matèria.

3. Regulació comparada. Dret internacional públic i dret alemany

L’article 62 del Conveni de Viena sobre el Dret dels Tractats de 1969, que afirma cristal·litzar dret consuetudinari, ofereix una formulació completa i detallada de l’operativitat i contorns del rebus sic stantibus. El reproduïm donada la seva claredat en la positivització de la norma:

Al seu torn, el Codi Civil alemany (BGB) regula de manera positiva i expressa el rebus sic stantibus al seu paràgraf 313, de la següent manera: (1) Si les circumstàncies que van fonamentar el contracte han canviat de manera severa després de la seva perfecció i les parts o bé no l’haguessin signat o bé l’haguessin signat amb un altre contingut si haguessin previst aquest canvi, es pot sol·licitar una modificació del contracte si la subjecció al contracte, tal com s’ha firmat, no és exigible en atenció a totes les circumstàncies del cas concret i en particular a la distribució de riscos contractual o legal. (2) … (3) Si la modificació del contracte no és possible o bé és possible però no exigible a una de les parts, la part perjudicada pel contracte el pot resoldre. En el cas de relacions obligatòries de tracte successiu, enlloc de la resolució hi cabrà la terminació.

En el mateix sentit, és interessant llegir la proposta que fa l’article 6:111 dels Principis Europeus de la Contractació.

Aquestes regulacions poden ser auxiliars per delimitar els contorns poc clars del rebus sic stantibus en dret espanyol (en atenció al caràcter homologable dels principis generals dels respectius drets que les fonamenten i del caràcter comú dels motius d’equitat que hi subjauen) o per, en atenció a les mateixes raons, projectar-ne una possible expansió futura, si això escaigués.

4. Regulació i acolliment al dret espanyol

El dret espanyol no positivitza expressament el rebus sic stantibus al Codi Civil, motiu pel qual la jurisprudència el crea a partir d’una extracció de diversos preceptes positius o de l’equitat.

Aquelles sentències que hi han afirmat un fonament positiu (SSTS 333/2014, de 30 de juny, i 591/2014, de 15 d’octubre, ambdues del ponent Francisco Javier Orduña Moreno), l’han extret dels següents preceptes: article 1.289 CC (presumpció d’equivalència de les prestacions o de “major reciprocitat en els interessos” en cas de dubte en els contractes onerosos) i article 1.258 CC (principi de bona fe contractual: integració en els contractes tant de les obligacions expressament pactades com d’aquelles que es deriven de la bona fe).

La definició del contingut i contorns de la norma rebus sic stantibus al dret espanyol, doncs, requereix d’un filtratge jurisprudencial.

4.1. Recorregut jurisprudencial en l’aplicació del rebus sic stantibus

La jurisprudència espanyola és reiterada tant en reconèixer l’existència de la figura, per una banda, com, per l’altra, en interpretar-la de manera restrictiva i, en la majoria dels casos, no considerar-la concorrent en el cas enjudiciat.

Així, la jurisprudència del Tribunal Suprem ha efectuat sempre una interpretació molt restrictiva del rebus sic stantibus. Abans de l’any 2014, la denominava “clàusula perillosa” i requeria una excepcionalitat extrema i radical per a la seva aplicació (així, sovint es citen les SSTS de 14 de desembre de 1940, 17 de maig de 1941, 5 de juny de 1945, 17 de maig de 1957, 23 d’abril de 1991 i de 10 de febrer de 1997, que empren els termes “alteració extraordinària”, “desproporció desorbitant”, “imprevisibilitat radical de les circumstàncies”).

Amb l’adveniment de la crisi econòmica els anys 2008 en endavant, les primeres sentències dictades al respecte de contractes les circumstàncies dels quals havien resultat alterades com a conseqüència del canvi econòmic (STS 820/2013, de 17 de gener, i 822/2013, de 18 de gener), malgrat reconèixer l’excepcionalitat de la crisi (“efectos profundos y prolongados de recesión económica, puede ser considerada abiertamente como un fenómeno de la economía capaz de generar un grave trastorno o mutación de las circunstancias”), seguint la línia anterior, no consideraven fonamentada la seva aplicació al cas enjudiciat.

La gran diferència en el marc de la crisi econòmica i en l’aplicació pràctica del rebus sic stantibus la van marcar les Sentències del Tribunal Suprem 333/2014, de 30 de juny, i 591/2014, de 15 d’octubre, ambdues del ponent Francisco Javier Orduña Moreno i que ja hem esmentat a l’escoli de l’inici d’aquest punt. En elles s’hi afirma, com a preludi, que hi ha una tendència jurisprudencial i normativa a la normalització de la figura i que aquesta tendència es deu al necessari ajustament de les institucions del dret a la realitat social del moment. Més enllà d’aquesta declaració, la redefinició del rebus no es duu a terme tant per la via descriptiva dels seus elements, els quals, si bé es doten de major concreció, segueixen mantenint la nota d’excepcionalitat determinada en sentències anteriors, sinó de manera tàcita, mitjançant la mateixa consideració que efectivament concorren en els casos enjudiciats.

En el primer dels casos (STS 333/2014, de 30 de juny), un contracte d’arrendament d’espais de publicitat als autobusos del municipi de València, el Tribunal aprecia que la crisi econòmica, en aquell cas concret, altera l’equivalència de les prestacions ja que ha tingut una incidència significativa en el mercat de la publicitat al transport. Així, les expectatives econòmiques previsibles de l’explotació publicitària que es tenien al moment de firmar el contracte l’any 2006 no podien incloure la crisi que va esclatar dos anys després. Addicionalment, la continuació del contracte en la seva configuració original s’està traduint en una excessiva onerositat per a l’arrendatària dels espais, la qual ha acreditat balanços negatius i una caiguda desmesurada de la facturació. Consegüentment, es tracta d’un canvi extraordinari i imprevisible de les circumstàncies que genera un trencament de l’equivalència de les prestacions, fet que habilita, en virtut del rebus sic stantibus, a la modificació de les obligacions contractuals per a restablir l’equilibri trencat, concretament reduint el preu a pagar per l’empresa arrendatària dels espais de publicitat a un 80% de la seva facturació neta mensual. Rebutja, doncs, la petició de la propietària dels autobusos de resolució ordinària del contracte per incompliment, amb abonament del deute vençut i impagat i la indemnització dels danys i perjudicis causats.

En el segon dels casos (STS 591/2014, de 15 d’octubre), un contracte d’arrendament hoteler de l’any 1999 amb una duració pactada de 25 anys, dels quals 10 eren d’obligat compliment i els restants quinze podien ser terminats anticipadament contra el pagament d’una clàusula penal, el Tribunal Suprem considera que, malgrat que en la configuració del contracte el risc negocial està clarament assignat a la part arrendatària, el context econòmic del moment de la celebració i posada en execució del contracte, d’inusitat creixement i expansió de la demanda hotelera, acompanyat, a més, d’una rellevant promoció urbanística a la zona on s’ubica l’hotel, va formar part de la base econòmica del negoci que va informar la configuració del contracte d’arrendament. Consegüentment, fins i tot en aquest cas en què l’arrendatari havia assumit gran part del risc negocial, s’aprecia concorrent la nota d’imprevisibilitat del canvi de circumstàncies pròpia del rebus sic stantibus. Aquest canvi de circumstàncies genera una ruptura de la relació d’equivalència de les prestacions i una excessiva onerositat per a l’arrendatària, que ha acreditat pericialment els seus resultats reiterats de pèrdues. Congruentment, el Tribunal modifica el contracte tot reduint la renda anual a satisfer per l’arrendatària en un 29% des de la presentació de la demanda, i per tant fins i tot obligant la propietària a retornar l’excés de renda cobrat durant la tramitació del procediment. Rebutja, així, la petició de la propietària que es declarés l’obligació de l’arrendatària de complir el contracte o bé alternativament que es considerés que aquesta en desistia anticipadament amb condemna a l’abonament de la totalitat de la clàusula penal pactada.

Amb posterioritat a 2014 i a les dues sentències ara analitzades, el Tribunal Suprem, malgrat seguir admetent la seva existència, ha retornat a una aplicació restrictiva del rebus sic stantibus. Així, per exemple, a la Sentència 19/2019, de 15 de gener (ponent María los Ángeles Parra Lucan), el mateix Tribunal explicita aquest canvi jurisprudencial: “Debe tenerse en cuenta que, si bien en las sentencias que cita el recurrente se aplicó con gran amplitud la regla “rebus”, con posterioridad esta Sala ha descartado su aplicación cuando… fuera improcedente”. De fet, el cas que resol aquesta sentència és molt similar al resolt a la Sentència 591/2014, de 15 d’octubre, que acabem d’explicar: es tracta d’un contracte d’arrendament hoteler de l’any 2002 amb una duració estipulada de 18 anys i amb el risc assignat a l’arrendatari (entre d’altres, la renda està pactada amb una part variable i una de fixa, i estableix la possibilitat de terminació anticipada amb clàusula penal). En aquest cas, però, el Tribunal Suprem considera que l’assignació del risc contractual a l’arrendatària determina que ja es va tenir en compte el possible sorgiment de riscos econòmics com la crisi econòmica. Concretament: “Lo que pretende el arrendatario es, en contra de lo pactado, bien poner fin a la relación de manera anticipada y sin pagar tal indemnización (…), bien lograr una rebaja del precio por un acontecimiento que no puede calificarse de extraordinario o imprevisto para las partes, que sí tuvieron en cuenta la posibilidad de que a la arrendataria no le interesara económicamente continuar con la gestión del hotel”. Congruentment, considera que cal que l’arrendatària compleixi, o bé pagant la renda pactada en la seva totalitat, o bé terminant el contracte anticipadament amb pagament, també total, de la clàusula penal.

4.2. Contingut del rebus sic stantibus al dret espanyol

Tal com hem dit, malgrat la irregularitat i la restrictivitat generalitzada de la jurisprudència en considerar concurrents els seus requisits al cas enjudiciat, el cert és que el Tribunal Suprem és també unànime a afirmar l’existència del rebus sic stantibus com a norma integrant del règim d’obligacions i contractes.

Seguidament fem una síntesi dels requisits i de les conseqüències jurídiques de la figura tal com les ha entès la jurisprudència.

4.2.1. Supòsit de fet

i) Esdeveniment de circumstàncies extraordinàries, imprevisibles i alienes amb posterioritat a la perfecció del contracte

EL’esdeveniment de les circumstàncies es produeix amb posterioritat a la perfecció del contracte i abans o de manera simultània a l’exigibilitat d’alguna de les seves obligacions. Existeix, doncs, un lapse de temps entre la perfecció i l’exigibilitat de l’obligació en què succeeixen les circumstàncies (vegeu requisit iii).

Les circumstàncies són extraordinàries i imprevisibles al respecte de les existents i raonablement previsibles per al futur al moment de firmar el contracte. Cal que es tracti de la manifestació d’un risc que no sigui el risc normal del contracte (ja sigui perquè està expressament previst o perquè és un risc inherent al tipus de relació obligatòria). S’hi sol afegir que el risc no estigui assignat a una de les parts, ja sigui pel propi tipus contractual, ja sigui per clàusula expressa. No obstant, aquest element, com hem vist al recorregut jurisprudencial, és controvertit i, de fet, és un dels principals punts de discrepància en les variacions jurisprudencials al respecte del rebus: en uns casos (sentències de 2014) es considera que cap assignació de riscos no pot incloure els imprevisibles i que per tant l’operativitat de la norma persisteix també en els contractes que han assignat el risc contractual a una de les parts; en d’altres (Sentència 19/2019, de 15 de gener) es considera que en els casos d’assignació genèrica del risc a una de les parts caldrà entendre-hi inclosos també els imprevisibles, i el rebus no podrà, doncs, entrar a operar en aquests supòsits. En el fons, la discussió podria amagar un debat sobre la naturalesa dispositiva o imperativa de la norma. Així doncs, el contingut concret del requisit d’imprevisibilitat i, sobretot, la possibilitat que, malgrat concórrer imprevisibilitat, el rebus no operi quan s’ha assignat el risc contractual a una de les parts, seran determinants de l’operativitat pràctica i futura de la norma.

Finalment, les circumstàncies s’han de produir per motius aliens a les parts. En cas contrari, en què succeeixin per dol o culpa d’una d’elles, caldrà estar a les normes ordinàries.

ii) Generació, com a conseqüència d’aquest esdeveniment, d’una ruptura rellevant de la relació d’equivalència de les prestacions contractuals, consistent en una desmesurada onerositat, o d’una pèrdua del sentit del contracte, sempre per a una de les parts.

Així doncs, alternativament, habilitaran el rebus:

A) Onerositat desmesurada

a) Amb viabilitat econòmica del contracte. El contracte genera algun benefici i es pot seguir complint per ambdues parts, però una d’elles se’n lucra significativament menys (ja sigui per augment dels costos que assumeix per dur a terme la prestació o per reducció dels guanys que n’extreu) del que era raonablement previsible al moment de signar el contracte. No és suficient una simple major onerositat; cal que aquesta sigui rellevant: els casos de mera disminució sensible del lucre han de ser assumits per la part perjudicada.

Queda però per determinar quin és l’abast mínim exigible en el desequilibri perquè pugui operar el rebus: si és suficient una reducció dràstica de la retribució obtinguda pel contracte (per exemple, una caiguda desmesurada de la facturació encara que mantenint un marge de benefici net) o si cal que la reducció sigui tan greu que com a mínim generi un benefici net nul o quasi nul.

Addicionalment, cal plantejar el tractament que han de rebre els casos en què el canvi de circumstàncies genera un guany inesperat a una de les parts perquè la prestació rebuda ha augmentat de valor després del moment de la perfecció, i en què, tanmateix, des de la perspectiva de la part que duu a terme la prestació, no es produeix una major onerositat en sentit estricte (no li costa més dur-la a terme ni n’obté menys guany que el pactat), sinó merament hipotètica, de cost d’oportunitat (deixa de percebre el major benefici que obtindria si contractés ara a preu de mercat). Aquest supòsit ve contemplat per la STS de 29 de maig de 1996 dictada en el cas d’un contracte d’arrendament amb opció de compra en què, en el moment de pagar, el preu de mercat de l’immoble ha augmentat al respecte del pactat per les parts amb anterioritat. El Suprem desestima la sol·licitud de la propietària d’increment del preu a pagar tot considerant que la pujada del mercat immobiliari no era imprevisible, però no per no tractar-se d’un supòsit d’onerositat.

b) S’hi inclou també la inviabilitat econòmica de la continuació del contracte per a una de les parts, a qui, malgrat ser-li encara fàcticament possible, el compliment comporta pèrdues reiterades.

(La consideració separada d’aquest supòsit per la jurisprudència pot obeir a una potencial diferència en el tractament quant als efectes, que veurem a l’apartat corresponent (4.2.2). No obstant, es tracta substancialment del mateix supòsit: possibilitat de la continuació però major onerositat.)

B) Pèrdua de la finalitat: desaparició de la causa, de la raó, per a una de les parts; innecessitat de la contraprestació. El contracte es pot continuar complint, però això no té cap sentit per a una de les parts. Per exemple, aquest supòsit es donaria en el cas de l’arrendament d’un balcó per observar un espectacle que s’hi ha de fer sota, si es canvia l’escenari i ja no hi serà, doncs, visible. .

Recordem que tots aquests són supòsits en què la continuació amb el compliment és encara possible, si bé onerosa o mancada de sentit. Per als casos d’impossibilitat, cal estar a les normes de la força major i de la impossibilitat sobrevinguda, que, malgrat les similituds amb el rebus, són objecte d’estudi separat.

iii) Qualsevol contracte amb obligacions exigibles després de la perfecció

L’aplicació del rebus sic stantibus a contractes d’execució immediata i única no té sentit, ja que en aquests casos el moment de perfecció i el d’exigibilitat de l’obligació és el mateix, i així també ho són les circumstàncies. És impossible, doncs, que s’hi doni el canvi indicat més amunt (vegeu requisit i). Per això és precís per a l’operativitat de la norma que el contracte prevegi obligacions exigibles en un moment posterior a la seva perfecció.

Si bé la jurisprudència espanyola havia afirmat reiteradament que la norma era només aplicable a contractes de tracte successiu, en els darrers temps se n’ha anat imposant l’aplicabilitat teòrica sense restriccions a tot tipus de contractes amb obligacions l’exigibilitat de les quals se situï en un moment posterior a la perfecció. Això sembla raonable: en aquests casos també pot donar-se un canvi de circumstàncies entre perfecció i exigibilitat. En el dret comparat i internacional tampoc no es fa cap restricció en aquest sentit.

La recent jurisprudència publicada al moment de redactar aquest article (Sentència del Tribunal Suprem 156/2020, de 6 de març, ponent Ignacio Sancho Gargallo) afirma que l’operativitat de la norma és més probable en els contractes de llarga duració que en els de curta, i que en aquests darrers és difícil que la circumstància no hagi sigut prevista com a risc propi del contracte. Aquesta afirmació no exclou al nostre parer l’aplicació del rebus a contractes de curta duració amb obligacions diferides, sinó que simplement constata una probabilitat menor que hi concorri la imprevisibilitat necessària.

iv) Necessitat de concurrència dels requisits en el cas concret; insuficiència de l’al·lusió a canvis generals de circumstàncies

Malgrat que les crisis generals facin notòria la concurrència general d’una circumstància extraordinària i imprevisible, cal argumentar la incidència en el cas concret: “Estimación, como hecho notorio, de que la actual crisis econòmica, de efectos profundos y prolongados de recesión econòmica, puede ser considerada abiertamente como un fenómeno de la economia capaz de generar un grave trastorno o mutación de las circunstancias y, por tanto, alterar las bases sobre las cuales la iniciación y el desarrollo de las relaciones contractuales se habían establecido. No obstante, reconocida su relevancia como hecho impulsor del cambio o mutación del contexto económico, la aplicación de la clàusula rebus no se produce de forma generalitzada ni de modo automático… resulta necesario examinar que el cambio operado comporte una significación jurídica digna de atención en las casos planteados” (Sentència del Tribunal Suprem de 333/2014, de 30 de juny).

4.2.2. Conseqüències jurídiques

La conseqüència jurídica del rebus sic stantibus serà el dret de la part perjudicada pel canvi de circumstàncies a la modificació o l’extinció del contracte sense la penalització pròpia de l’incompliment contractual.

4.2.2.1.  Relació de subsidiarietat entre la modificació i l’extinció

S’afirma que existeix una preferència per la modificació sobre l’extinció, en atenció als següents motius: “En efecto, el alcance modificativo de la clàusula rebus ha resultado de aplicación preferente, con caràcter general, tanto en la doctrina tradicional de esta Sala como en su recinte caracterización llevada a cabo en la citada Sentencia de 30 de junio de 2014 (núm. 333/2014). En esta línia, debe precisarse que esta solución se corresponde, en mayor medida, con el principio de conservación de los actos y negocios jurídicos (favor contractus), criterio que la recinte doctrina de esta sala ha elevado a principio informador de nuestro sistema jurídico, más allà de su tradicional aplicación como mero criterio hermenéutico (STS 15 de enero de 2013, 827/2012). Pero además, y en todo caso, el alcance modificativo también se corresponde major con la naturaleza y características del contrato celebrado, esto es, de un contrato de arrendamiento de larga duración.” (STS 591/2014, de 15 d’octubre).

No obstant, per determinar en quin punt operarà la subsidiarietat, és precís aclarir quins són els límits mínims i màxims de la modificació, no assolits o sobrepassats els quals, per tant, pertocarà l’extinció.

4.2.2.2. Modificació

La modificació operarà restablint l’equilibri contractual vulnerat a través d’una redefinició de les obligacions de les parts. Habitualment, la redefinició consistirà en una reducció de les obligacions del deutor de l’obligació a qui el compliment es fa excessivament onerós, si bé el camp de possibilitats és ampli (ajornament, fraccionament, etc.). Dos exemples de modificació d’aquest tipus els trobem a les sentències de 2014 comentades a l’apartat 4.1.

Alternativament, per exemple en els casos en què la major onerositat vingui determinada per un augment dels costos necessaris per dur a terme la prestació deguda, el restabliment pot operar mitjançant l’increment de la retribució que ha d’oferir la contrapart creditora, si bé això és menys usual. Un exemple d’aquest tipus de modificació l’ofereix la sentència del Tribunal Suprem de 26 de desembre de 1990, que tracta un supòsit d’augment imprevist i molt significatiu del valor del quitrà per asfaltar en un contracte d’obra.

Cal notar que la modificació, malgrat afirmar-se preferent, no és necessàriament la solució menys agressiva per a la contrapart, que es veu obligada a continuar en un contracte rebent una contraprestació menys beneficiosa que la pactada (o havent de satisfer una prestació superior a la pactada), i sense que en principi se li permeti optar per l’extinció encara que la desitgi, fet que és totalment extraordinari.

L’abast mínim (quina disminució de l’onerositat de la part perjudicada s’ha d’assolir) i el límit màxim (quin perjudici de la contrapart es pot tolerar) de la modificació estan molt poc clars, però, precisament per l’acabat d’esmentar, sembla raonable que la mesura ha de permetre com a mínim assolir rendibilitat o major rendibilitat a la part afectada per l’onerositat, però que no pot arribar a fer el contracte poc profitós per a la contrapart en comparació a altres opcions existents al mercat. En aquest mateix sentit, el paràgraf 313 del BGB alemany, que hem citat abans, considera que la modificació no operarà quan “és possible però no exigible a una de les parts”.

En atenció a aquest límit, es podria concloure que la modificació correspondrà als casos d’onerositat el restabliment de la qual impliqui un sacrifici de la contrapart que no sigui excessiu, això és, a alguns casos d’onerositat amb viabilitat econòmica. Al seu torn, sembla difícil que pugui correspondre en els supòsits de pèrdua de la finalitat, en què la modificació a la baixa de les obligacions del deutor o a l’alta de les del creditor semblen a priori inútils per posar remei a la inexistència sobrevinguda de raó.

4.2.2.3. Extinció

L’extinció per rebus sic stantibus d’un contracte consistirà raonablement o bé en la seva resolució amb restitució, en el seu cas, de prestacions, o bé en la seva terminació (en el cas de contractes de tracte successiu), sense indemnització dels danys i perjudicis en cap dels dos casos.

Si bé algunes sentències neguen d’arrel que l’extinció pugui ser conseqüència de l’aplicació de la norma (STS 21 de febrer de 2012; SAP Tarragona 819/2012, de 3 d’abril “…en casos excepcionales y con gran cautela por la alteración que puede suponer del principio pacta sunt servanda puede llegarse a una modificación – no extinción – de la obligación…”), el cert és que tant el dret comparat, com la doctrina, com, sobretot i finalment, altres sentències del mateix Tribunal Suprem l’enumeren com una de les conseqüències possibles.

En atenció als criteris esmentats abans, sembla que s’aplicarà als casos de pèrdua del sentit del contracte i d’onerositat no salvable per una modificació.

La Sentència de l’Audiència Provincial de Madrid de 30 de Novembre de 1993 (ponent Eduardo Pérez López) resol un cas d’extinció per rebus sic stantibus, en què es considera adequada a dret la terminació unilateral i sense pagament de la clàusula penal d’un contracte d’assessorament i intermediació entre dues mercantils per mort del conseller delegat les qualitats personals del qual va motivar la contractació (es trobava doncs davant d’un supòsit de pèrdua del sentit del contracte).

Com a conseqüència de l’acció del rebus, doncs, una porció del desavantatge inesperat sofert per una de les parts del contracte es fa recaure sobre l’altra: en la modificació, en la obligació de permanència en un contracte menys profitós en termes absoluts; en l’extinció, mitjançant la negació d’una indemnització dels danys i perjudicis que se li han causat per la resolució o terminació del contracte.

5. Conclusió

El rebus sic stantibus és una norma del dret d’obligacions positivitzada al dret comparat i reconeguda a l’ordenament espanyol per la jurisprudència com a d’aplicació molt restrictiva i excepcional, i de contorns encara poc concrets. Determina la modificació o l’extinció contractual quan canvis inesperables, aliens a les parts i posteriors al moment de la perfecció del contracte causin una dràstica reducció del benefici net que una de les parts obté de la relació obligatòria, o bé una pèrdua del sentit que aquesta tenia en un inici per a ella.

La seva excepcionalitat es troba en el fet que els supòsits que l’habiliten es produeixen essent el compliment possible per a la part perjudicada, però més costós o mancat de sentit. Mereix nota especial que una de les seves possibles conseqüències jurídiques habiliti a la modificació forçosa del contracte, tot obligant la contrapart creditora a augmentar la seva contraprestació o a seguir satisfent-la a canvi d’una retribució menor sense poder, en principi, optar alternativament per l’extinció.

D’entre dels elements necessitats de concreció per la jurisprudència o eventualment pel legislador, és especialment determinant la definició del requisit d’imprevisibilitat i, especialment, de la seva possible exclusió per assignació dels riscos contractuals a una de les parts. Igualment, és esperable una precisió molt superior al respecte de les conseqüències jurídiques, particularment quant a l’abast mínim i al límit màxim de la modificació contractual.

6. Canvi de circumstàncies operat per la pandèmia del COVID-19 i rebus sic stantibus

L’abast de la pandèmia que afecta l’Estat espanyol des de mitjans de febrer de 2020 en l’economia i, en general, en les circumstàncies contractuals, està encara per determinar. No obstant, caldrà estar a les següents consideracions:

i) Tal com hem apuntat, l’existència d’una crisi generalitzada no justifica per si sola l’aplicació del rebus sic stantibus als contractes, sinó que serà precisa una justificació de la imprevisibilitat i de la incidència en l’equivalència de les prestacions en el cas concret.

ii) No obstant l’anterior, sembla clar que la generalitat del fenomen dota el canvi de circumstàncies i la seva imprevisió de major notorietat. En especial, l’excepcionalitat es fa patent per la nombrosa normativa aprovada pel Govern i per la mateixa declaració d’un estat d’alarma.

iii) És incerta la posició que adoptaran els Tribunals quant a l’admissió de la concurrència del rebus sic stantibus i si la pressió social, una major empatia amb un fenomen generalitzat o la ja en el seu moment al·ludida necessitat d’adaptació de les institucions del dret a la realitat social tornaran a flexibilitzar la rigidesa amb què la figura s’aprecia concorrent en l’actualitat. Serà determinant si es considera que l’assignació de riscos en el contracte l’exclou o no.

iv) En tot cas, per als casos d’impossibilitat, allò adequat és el recurs a figures positivitzades i més consolidades, com són la força major i la impossibilitat sobrevinguda (especialment quan, en gran mesura, la impossibilitat pot venir determinada legalment per la normativa aprovada amb ocasió de la declaració de l’estat d’alarma).

v) Finalment, la crisi del COVID-19 permet també la finestra alternativa de la modificació contractual motu proprio entre ambdues parts, mitjançant la negociació. De fet i addicionalment, aquesta també sembla la solució més idònia per als casos en què l’onerositat sobrevinguda afecti ambdues parts, i no només una d’elles com requereix la norma rebus sic stantibus.

6. Epíleg: implicacions en el dret concursal

En el marc del dret concursal, els articles 61 i següents de la Llei 22/2003, Concursal, estableixen la capacitat de l’administrador concursal de sol·licitar la resolució contractual al Jutge del concurs, així com de denunciar els contractes del concursat. És raonable, doncs, que l’administrador pugui igualment sol·licitar una modificació o una resolució contractual amb fonament en el rebus sic stantibus a l’aixopluc d’aquests articles si el compliment del contracte per part del concursat segueix sent factible però inviable econòmicament.

 

Alba Compairé

Barcelona, abril del 2020

Aquesta opinió no constitueix una font d’assessorament ni una prestació de serveis legals.