L’empelt alemany

La meva relació amb Alemanya comença quan, de petita, la meva mare em va apuntar a uns cursos d’accés a l’escola alemanya. Jo no hi tenia cap interès, tenia 10 anys, i volia seguir amb els meus amics de l’escola del meu barri. 

L’escola alemanya de Barcelona oferia llavors una via d’accés a l’educació per a nens catalans de quart de primària. Després d’un curs i d’una sèrie de proves, els nens entraven a l’escola en un grup de cinquè paral·lel als altres grups que havien començat a l’escola des del Kindergarten, i rebien classes intensives de gramàtica alemanya per arribar al nivell dels altres i barrejar-s’hi uns cursos més endavant. 

Contra tots els meus desitjos més ferotges, em van agafar, i l’Alba de 10 anys, que volia quedar-se a l’escola de tota la vida, va començar en un nou lloc. 

I allà va ser quan vaig tenir el primer contacte amb l’idioma i la cultura alemanya. Tinc moltes anècdotes dels inicis. Particularment, recordo que el primer dia ens van fer posar un cartell amb el nostre nom sobre la taula. El professor d’alemany va començar pel seu, que posava “Herr Finger”. Per tant, jo vaig col·locar el meu, on vaig escriure “Herr Alba”. 

I, a partir d’aquí i fins a l’Abitur (la selectivitat alemanya), poc a poc i sense adonar-me’n, vaig anar aprenent tot l’alemany que ara sé, que, si bé no és bilingüe, és prou. 

De la llengua alemanya me’n fascina en primer lloc la capacitat de formar noves paraules. La creativitat lingüística que, fora de l’estereotip que en tenim, permet la gramàtica alemanya. Aviat vaig descobrir que no podria trobar al diccionari totes les paraules que llegia als textos de l’escola: algunes paraules estaven formades al seu torn per la suma d’altres paraules, i en aquests casos calia saber-les desmembrar abans, trobar la separació com les parts d’un pollastre, i només llavors, clavat el ganivet, separades una per una les peces, buscar-ne el significat. 

També, i paradoxalment, de l’idioma alemany me’n fascina l’ordre intern. L’ordre sintàctic ho justifica tot: no importa si el verb en ocasions ve al final de la frase, després d’una llarga juxtaposició de substantius formats creativament per l’aglutinació d’altres substantius. El verb hi serà, pots tenir segur que arribarà, i que et donarà el sentit essencial de la frase. En una oració subordinada, inicies la lectura amb un ai al cor, com qui fa un salt d’un trampolí i espera, amb l’alè contingut, la fi de la caiguda, l’impacte salvador dels peus amb l’aigua, trobar el verb. Però sempre toques aigua: hi pots confiar, el verb sempre arriba. I, així, finalment ja a l’aigua, observaràs retrospectivament el teu salt i veuràs la frase com un compost d’estructures que encaixen perfectament. La comprensió després del procediment et reconfortarà i et xiuxiuejarà que tu aviat també podràs dominar la tècnica. 

I, a mida que això passa, en el futur voldràs ser tu qui repti altres a fer el salt de la teva frase, i gaudiràs de trobar l’ocasió de formar subordinades ben llargues però perfectament ordenades, tot obligant, una mica venjativament i també, per què no admetre-ho, pedantment, els altres a fer el salt de les teves oracions. 

Finalment, vaig quedar-me a l’escola alemanya fins als 18 anys, i, per tant, vaig fer tant la selectivitat espanyola com l’Abitur alemany, i, per tant també, havia cursat, en alemany, filosofia, matemàtiques, història, art, física i química (aquesta darrera dins les meves modestes possibilitats), esport, etc., i és possible que llavors sabés expressar abans alguns conceptes en alemany que no pas en català, tot i que posteriorment he anat trobant les traduccions i ja no puc dir que se m’escapa l’alemany a l’hora de dir derivada, arrel quadrada, o d’explicar la goldene Regel de Kant en català.  

Amb tot això, em vaig trobar essent una nova adulta amb una identitat cultural clarament catalana, però amb petits empelts ja germinats d’una cultura forana, d’un lloc on no havia viscut encara i que no coneixia prou, però que, per via intel·lectual, m’era irremeiablement ja també inherent, pròpia.

Estic empeltada, doncs, ni que sigui una mica, del pensament alemany. I és aquest empelt el que, des de llavors i de tant en tant, i fins i tot quan n’he volgut renegar, m’ha bategat exigent a dins i m’ha dit que havia de satisfer-lo. Per això vaig escollir Alemanya per fer el meu Erasmus i vaig viure i estudiar un any a Baviera, i també per això treballo com a advocada en contacte amb advocats, fiscals i clients alemanys. Encara ara, que fa anys que m’hi dedico i que quotidianament tinc interaccions en alemany tant per escrit com orals, hi ha una petita part de mi que s’il·lumina quan s’observa des de fora escriure o parlar en alemany i fer el salt a la frase de què parlava abans. 

L’altre dia vaig somriure en descobrir la paraula Anlagenkonvolut, que designa un “conjunt de documents” annex a una demanda o querella. L’empelt s’alimentava de nova saba i jo floria una mica asseguda la cadira, ara ja no la de l’escola sinó la del meu despatx d’advocada. 

Alba Compairé